ROSA MARIA FONT

Maria Rosa Font i Massot va néixer a Sant Pere Pescador l'any 1957. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, actualment és professora de literatura catalana en un institut de secundària de Girona. Tot i la seva residència a la capital gironina, Rosa Font no ha abandonat el seu vincle amb l'Empordà: no en va fou membre del Grup de Defensa dels Aiguamolls de l'Empordà i ara és sòcia de l'IAEDEN (Institut Alt Empordanès de Defensa de la Natura). També va basar la seva novel¿·a L'ànima del freixe en un quadern personal del seu besavi, recuperant així la memòria històrica de la seva família i de la comarca.

Al llarg de la seva carrera com a escriptora no només ha creat la poesia, gènere que li va permetre guanyar el premi Vila de Martorell de l'any 2000 amb Aigua Llunyana i el Premi de Poesia Festa d'Elx, de 2004, amb La llum primera, sinó també la novel·la per adults i la novel·la juvenil. En la seva trajectòria destaquem les seves col·laboracions a la Revista de Girona on Rosa Font ens ofereix unes descripcions, de temes molt variats, utilitzant la veu personal i íntima dels seus poemes.

Rosa Font també destaca per la seva activa vida cultural. La poetessa recita els seus poemes i col·labora, entre d'altres institucions, amb L'Aula d'Humanitats de Girona. També ha estat ponent en algunes jornades d'història de la literatura. Destaca la seva intervenció a les Primeres Jornades d'Estudi sobre la vida i obra de Víctor Català organitzades per l'Ajuntament de l'Escala amb la ponència "Un film (3.000 metres)": la resposta de Víctor Català als models noucentistes.

El nom de Rosa Font no el podem deslligar del de Maria Àngels Anglada ja que aquesta va ser la seva professora i li va prologar el poemari Quadern d'Erinna de Telos.

Llibres publicats

Narrativa:

· Envia'ns un àngel. Barcelona: Alfaguara - Grup Promotor, 1999 [juvenil]

Novel·la:

L'ànima del freixe. Barcelona: Barcanova, 2003.

Poesia:

· Quadern d'Erinna de Telos. Barcelona: Columna, 1989 · Tres notes i el silenci. Barcelona: Ed. 62, 1989 · Com ombres vives. Barcelona: Columna, 1996 · Aigua llunyana. Barcelona: Viena, 2001 · La llum primera. Valencia: Eliseu Climent / 3i4, 2005 · Des de l'arrel. Barcelona: Proa, 2009 · Un lloc a l'ombra. Barcelona: Proa, 2011 Premis literaris ·Vila de Martorell de poesia, 2000: Aigua llunyana · Ciutat d'Elx de poesia, 2004: La llum primera · Premis Literaris de Cadaqués-Rosa Leveroni de poesia, 2008: Des de l'arrel · Carles Riba, 2010: Un lloc a l'ombra AIGUA LLUNYANA La sento des de lluny, sobre el teulat, a les fulles vinclades per les llances tortuoses, al terra tan humit com la pell d´un nounat, dins de les temples que esclaten amb el pes d´una nit sorda. La sento des de lluny, sobre el tronc sinuós de la figuera, sobre les pedres que duen el rostre dels meus morts. La sento sota els peus d´un blanc incendiat, punxan-te els dits i el gest que s´endevina sota la pell resseca. La sento com colpeja les llambordes on vares transitar: i et guia els passos lleus abans de fondre´s. La sento com penetra les arrels amagades que deixen els teus ossos: fins a fer-les florir. La sento travessant els recs del mas, clavant les urpes a les closes fèrtils, enfilant-se a les saules emmudides mentre la boira esquinça els esbarzers de l´hort. . La sento des de lluny. Sé que t´abraça i cau, sempre més lenta, sobre els teus ulls de fang. El "Jo poètic" explica els seus sentiments cap a una persona perduda. Diu que la sent a dintre, per tot arreu. Versos de 10 i de 6 en alguns casos. No seguiex rima ni assonant i ni consonant. SOTA L’OMBRA Sense pell, en un lloc a l'ombra, visc. 10 Desnuada de mi, 6 amb els dits cabdellats 6 a la madeixa de la mort 8 mentre escolto les hores sense veu, 10 amb la finestra oberta al vent glaçat 10 enmig d'un naufragi de núvols. 8 Em sé terra de nit i pols crepuscular, 6+6=12 vers alexandrí acer d'estrella i ombra, 6 el so desafinat dels meteors. 10 Saliva de cuc, boca de llimac, em sé, un bri cansat de fum, la cicatriu del foc. Als fils gelats dels vent, estenc el meu vestit: la pell que sobreviu llagada en aquest lloc a l'ombra. En aquest poema el jo poètic descriu com se sent. Es sent com si s’estigués morint de pena, i és com si s¡estigués a sota terra morint-se i podrint-se, com si els cucs se l’estiguéssin menjant.